17 de gener de 2016

10 lectures del 2015


Com altres anys faig la llista dels 10 llibres que més m’han agradat dels que he llegit al 2015, de més a menys:


1.    Patrimonio. Una historia verdadera. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edició original 1991).

2.    El tiempo es un canalla. Jennifer Egan. Minúscula (2011)

3.    El teatre d’en Sabbath. Philip Roth. RBA (2014. Edició original 1995)

4.    Crónicas. Bob Dylan. Global Rhytm (2005. Edició original 2004)

5.    La contravida. Philip Roth. Debolsillo (2012. Edició original 1986)

6.    Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. David Foster Wallace. Debolsillo (2003. Edició original 1997)

7.    Les correccions. Jonathan Franzen. Columna (2002. Edició original 2001)

8.    Incerta glòria. Joan Sales. Club Editor (2015. Edició original complerta 1971)

9.    El impostor. Javier Cercas. Random House (2014)

10. Los hechos. Philip Roth. Debolsillo (2008. Edició original 1998)



      M’havia proposat llegir tot el que em faltava de Philip Roth que és un dels meus autors de capçalera. Un propòsit fallit però que m’ha permès gaudir amb cada pàgina de cada llibre i deixo fora de la llista alguns com La gran novela americana. En tot cas, el primer de la llista és Patrimonio. Una historia verdadera m’ha emocionat com pocs i és un llibre que tens la sensació d’un abans i un després de la seva lectura, i que durant mesos hi he pensat de manera recurrent. La història es podria resumir com la lluita per viure del pare de l’escriptor als seus vuitanta anys després del diagnòstic d’un tumor cerebral i la relació paterno-filial, però és sobretot un acostament sensible, literàriament àgil i profund, vital com pocs al voltant d’un personatge i les seves circumstàncies que queda gravat en el record. Com diu l’autor: “No hay que olvidar nada”. En aquesta llista també hi ha El teatre d’en Sabbath que és sense cap dubte un dels grans 4-5 llibres de l’autor i que combina alguna de les obsessions de Roth amb un personatge lasciu i delirant que genera per igual rebuig, tendresa i llàstima. La contravida era el darrer Zuckerman que em faltava i és una novel·la complexa en forma i en els diversos papers dels personatges, on comença l’autor, l’alter ego, el germà o la interpretació de tots plegats és part de l’encant i la dificultat de cinc capítols entre Newark, Israel, un viatge en avió, NYC i UK. Per acabar amb els Roth Los hechos són cinc històries autobiogràfiques de l’autor que és imprescindible per aprofundir en la resta de les seves lectures per contextualitzar millor l’escriptor, la relació amb la comunitat jueva o les seves relacions sentimentals entre els anys 50 i 60.


      Deixant a banda a Roth, m’ha encantat El tiempo es un canalla per la combinació d’originalitat, personatges sensacionals, l’omnipresència de la música en la novel·la, divertida sense ser banal, profunda i actual a la vegada, capaç de fer un retrat d’alguns llocs i moments d’una manera àgil i dinàmica. És molt recomanable. Reconec que la vaig llegir en primera instància simplement perquè era la guanyadora del National Book Critics Circle Award l’any de Llibertat de Jonathan Franzen i tenia curiositat per saber qui era aquesta autora i aquest llibre que podia haver passat per sobre de l’enorme llibre de Franzen. De Franzen he llegit Les correccions. L’havia comprat poc després de Llibertat i el vaig deixar en stand by. Abans de llegir Purity que transitarà entre aquest 2015 i principis de 2016 volia entomar l’altra gran novel·la de Franzen, que a partir d’un plantejament molt simple del retrat d’una família nord-americana acaba construint un relat en què es van caracteritzant els personatges un a un i les seves relacions, sense que acabi de construir un relat tan sòlid com el de Llibertat però que tot i així és altament recomanable. Volia tornar a donar una nova oportunitat a David Foster Wallace ja que m’havia deixat un punt agredolç de l’únic llibre que havia llegit d’ell fins el moment. La casualitat d’un viatge, i un títol provocador (Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer )em van portar a un autor i un relat períodistic intel·ligent, irònic, brillant, divertit i càustic com pocs, però que a més essent coneixedor del seu desgraciat final o de les paraules de Franzen en el seu enterrament, et genera una complicitat i una empatia enorme. Tots podem ser el David Foster Wallace del creuer pel Carib: incompresos, solitaris, tristos, únics.

      Crónica de Bob Dylan és una relectura. Repassava la llibreria i em va caure a les mans. Aquest any he estat llegint Bob Dylan by Greil Marcus, gairebé 500 pàgines d’articles sobre Dylan entre 1968 i 2010 i no em vaig resistir a tornar a llegir els cinc episodis en la vida de Dylan que estan explicats d’una manera tan natural i propera com crec pots músics han fet parlant de si mateixos. El vaig llegir fa 10 anys i em va causar un gran impacte. Et transporta al NYC bohemi dels seixanta en un primer moment, fins gravacions a finals dels 80 i et torna als seus inicis en el darrer capítol, en poques pàgines et sents immers en un moment i en una música que per aquells que estimem els seus discs ha estat una relectura imprescindible.

      Finalment uns mots per assenyalar Incerta glòria de Joan Sales que és una gran novel·la de la guerra civil, de la joventut o de la seva pèrdua, que té moments meravellosos en tots els dubtes, situacions i penalitats que viuen alguns dels personatges, però que pel meu gust és irregular en els capítols. El impostor de Cercas també m’ha agradat força, amb un personatge, Enric Marco, que en si mateix resulta fascinant i que es tractat amb una intel·ligència com pocs autors sabrien fer.

      Més enllà de les novel·les he llegit molts llibres de música, n’assenyalo tres: el Not Fade Away de Ben Fong-Torres de la Rolling Stone és molt entretingut, The Last Interview. Lou Reed val molt la pena més per les entrevistes de Lester Bangs del 1975 o de David Fricke al 1989 o la conversa amb Paul Auster del 1996 que no pas per la darrera entrevista del títol. Finalment Twenty thousand roads. The ballad of Gram Parsons and his còsmic American Music de David N. Meyer és una deliciosa biografia sobre un dels grans del country-rock. En plena fase d’una certa desconnexió de la política que he fet aquest 2015, no em puc estar de destacar la reedició de Josep Pallach: La democràcia, per fer què? de Edicions Els Llums que ha estat un autèntic plaer. Potser hauria estat desitjable una introducció al llibre més interessant que la proposada pels editors i que crec que no està a l’alçada d’aquells que vulguin introduir-se en un dels polítics més destacats del país.