“If the rate of change on the outside exceeds the rate of change on the inside, the end is near.” (Si el ritme del canvi fora és major que el ritme de canvi internament, el final és proper)
Aquesta excel·lent frase de Jack Welch de General Electric que em va descobrir en Xavier Ferràs parlant d’innovació és ben aplicable a la política, especialment a l’organització dels partits. Estem en un moment en el qual el ritme del canvi del nostre entorn s’ha accelerat i els partits polítics hi fan front, malauradament, amb solucions del passat.
Precisament perquè milito en un partit polític i perquè tinc un gran respecte i admiració per aquells ciutadans que dediquem temps i esforç a projectes col·lectius, per aquells que treballen per allò que ens és comú, trobo imprescindible una revisió a fons d’algunes maneres de fer en els partits. Canviar per no desaparèixer. Reformar la política perquè torni a ser la solució, no el problema.
Modestament, proposo 10 canvis que haurien de guiar una nova política; la majoria ja han estat sovint raonats i explicats per analistes més preparats i de ben segur millor que no pas ho faré jo, però aquests dies m’ha semblat oportú recollir-los, essent conscient que no agradaran a tothom:
1. La disciplina de vot. Resposta clàssica: sanció i amenaça de no repetir en una llista (“El que se mueva no sale en la foto”). Nou paradigma: llibertat de vot, llistes obertes, circumscripcions més petites per aconseguir major vinculació amb els votants reals i no amb la interpretació interessada que fem de qui són els ciutadans als quals diguem representar. La consciència dels diputats i el respecte als seus votants per sobre de la fidelitat a les direccions.
2. Crítica interna i responsabilitat. Resposta clàssica: si ets crític o no coincideixes totalment amb la direcció no pots estar en càrrecs de responsabilitat orgànica. Nou paradigma: la promoció de la pluralitat i la diversitat del projecte també s’ha d’expressar en la direcció i en els càrrecs electes. Si tots penséssim igual que el principal càrrec dirigent, no caldrien tants diputats o regidors ni tants membres d’executives, amb un de sol que tingués idees i que votés als parlaments n’hi hauria prou.
3. Primàries. Resposta clàssica: les primàries afebleixen el partit. Nou paradigma: les primàries afebleixen els aparells dels partits i donen força als militants, simpatitzants i votants per decidir amb els seus propis criteris. Permeten contrastar posicions. Seleccionen d’una manera més democràtica els futurs candidats.
4. La força de la unitat. Resposta clàssica: la unitat reforça el partit i en projecta amb més potència el missatge sense distorsions. Nou paradigma: La fortalesa de construir espais comuns: la unitat és conseqüència del debat i no l’objectiu a assolir, al qual no sempre s’arribarà. Cal promoure el debat obert, cal divergir sovint per convergir amb més força en espais comuns.
5. La presumpció d’innocència dels nostres, la culpabilitat dels altres. Resposta clàssica: dimitir només quan es demostri que ets culpable, demanar dimissions als acusats de la resta de partits. Nou paradigma: primer l’exemplaritat, segon el contracte amb els ciutadans i el servei públic i tercer tornar als companys la confiança que t’han donat per ocupar un càrrec plegant quan es perjudica el projecte; només en darrer lloc, valorar la possible injustícia que es cometi amb un imputat que acabi essent innocent. Cal un nou ordre de prioritats, dimitir en determinats casos depèn més de l’ètica personal que de la Justícia o els codis interns dels partits.
6. La selecció de personal: llistes i càrrecs. Resposta clàssica: premiar la fidelitat. Nou paradigma: valorar la diversitat, idees pròpies, capacitats i competències diferencials, ètica, trajectòria, valors, intel·ligència, sensibilitat, creativitat, consciència social, vocació per un projecte comú.
7. Organitzacions verticals. Resposta clàssica: El líder que justifica les decisions de dalt a baix o el poder de les assemblees en les decisions de baix a dalt (en funció de la tradició dels partits). Nou paradigma: estructures horitzontals. Els equips ben organitzats, els projectes amb principi i fi en el temps, les organitzacions horitzontals que es mobilitzen per objectius, per àmbits d’interès, per representar els anhels en un determinat moment de la societat a la que volen servir.
8. La professionalització. Resposta clàssica: fet comú que genera dependència dels mateixos polítics i que dificulta la regeneració interna. Nou paradigma: fet excepcional; cal limitar els mandats en els càrrecs, els polítics han de poder tornar a ser professionals en qualsevol moment, la política no és una feina ni un sou, és una dedicació temporal que té data d’inici i de final.
9. Els nostres. Resposta clàssica: els partits ajuden els seus, defensen els seus (inclosa la classe política si és la que està en risc), ataquen als adversaris, no reconeixen mèrits, tapen les misèries pròpies i magnifiquen les de la resta. Nou paradigma: els partits no ajuden els seus, no busquen feina als polítics en retirada ni als joves aspirants. En tot cas és la societat la que ajudarà als bons polítics a que puguin tornar a la seva vida anterior quan pleguin però no mitjançant privilegis. Els partits han de començar per reconèixer els errors interns, a ser més exigents amb els errors propis (ja no diguem quan hi ha irregularitats o corrupció) que amb els de fora, no utilitzen el “i tu més”, aprenen dels altres partits quan encerten allà on ells han errat.
10. Idealització del passat. Resposta clàssica: en el passat funcionava, en el passat érem millors, érem una organització més eficient, més unida, idealitzem el passat com a motor del que volem en el futur. Nou paradigma: si en el passat ha funcionat cal canviar-ho, només tenim l’oportunitat de viure el futur, construïm l’organització pensant en el futur i no en el passat.
Si algú té la temptació de pensar que el que aquí es recull és una reflexió d’un militant del PSC que simplement veu els defectes del seu propi partit, li diria que probablement tinc més informació del meu partit que de la resta, però que res del que he vist, escoltat, llegit o parlat amb companys d’altres partits em fa pensar que siguin massa diferents en els seus defectes; certament alguns tenen més accentuats que d’altres alguns vicis, però en el seu conjunt no ofereixen les claus del nou paradigma que expressava abans. També podria fer una reflexió de tot allò positiu que m'ha ofert la política, però no em semblen moments d’autocomplaença.
2. Crítica interna i responsabilitat. Resposta clàssica: si ets crític o no coincideixes totalment amb la direcció no pots estar en càrrecs de responsabilitat orgànica. Nou paradigma: la promoció de la pluralitat i la diversitat del projecte també s’ha d’expressar en la direcció i en els càrrecs electes. Si tots penséssim igual que el principal càrrec dirigent, no caldrien tants diputats o regidors ni tants membres d’executives, amb un de sol que tingués idees i que votés als parlaments n’hi hauria prou.
