1 de gener de 2018

10 llibres del 2017

1.     La insuportable lleugeresa de l’ésser. Milan Kundera. Edicions L’ull de vidre (2014, edició original 1984).
2.     Todo cuanto amé. Siri Hustvedt. Circe Ediciones (2003)
3.     El legado de Humboldt. Saul Bellow. Penguin Random House (2016, edició original 1973)
4.     Amor y basura. Ivan Klíma. Editorial Acantilado (2007, edició original 1988)
5.     Dora Bruder. Patrick Modiano. Seix Barral (2016, edició original 1997)
6.     La uruguaya. Pedro Mairal. Libros del Asteroide (2017, edició original 2016)
7.     El día de la independencia. Richard Ford. Anagrama (2016, edició original 1995)
8.     Canciones de amor a quemarropa. Nickolas Butler. Libros del Asteroide (2016, edició original 2014)
9.     Patria. Fernando Aramburu. Tusquets Editores (2016)
     La broma infinita. David Foster Wallace. Penguin Random House (2016, edició original 1999)


Kundera, Bellow i Klima estaven a la llista de llibres pendents de fa un temps, la lectura de El oficio, un escritor, sus colegas y sus obras de Philip Roth m’havien generat prou curiositat per posar-los com a prioritat de l’any gràcies a les corresponents entrevistes i converses de Roth amb als autors. Els tres m’han entusiasmat, però el de Kundera és un autèntic plaer pel lector a cada pàgina i que manté diversos eixos narratius en paral·lel sense defallir en cap: les relacions sentimentals i amoroses de parella, la crítica política al sistema comunista de la República Txeca i reflexions filosòfiques sobre el pas del temps, la vida i amb un deix existencialista que s’entrelliga perfectament amb l’artefacte literari. Un llibre que sembla pensat per ser subratllat i aturar-se en les reflexions de Tomas, Teresa, Sabina i Franz constantment, amb la veu predominant del primer que viu en la contradicció i els dubtes constants entre el veritable amor per sobre de l’acte amorós, i com tota la resta de personatges, no deixen de representar metàfores de la lleugeresa a la que fa referència el títol del llibre. L’autor no abusa de la potencial carrega filosòfica que podria alentir la fluïdesa desitjable en una novel·la, sempre la utilitza amb prou intel·ligència perquè la reflexió acompanyi el relat, per exemple l’etern retorn de Nietszche amb el que comença el llibre i al que en diversos moments hi trobes recordatoris no és un pedaç, sinó que és una provocació que trobarà connexions al llarg del llibre. Un breu paràgraf seleccionat dels molts que s’hi poden trobar: “És això que fa que la vida sembli sempre un esborrany. Però ni tan sols “esborrany” és la paraula correcta, perquè un esborrany sempre és l’esbós d’alguna cosa, la preparació d’un quadro, mentre que l’esborrany que és la nostra vida és un esborrany de res, un esborrany sense quadro.”

Todo cuanto amé de Siri Hustvedt ha estat una excel·lent i estimulant lectura. Reflexiona sobre les relacions de parella, les seves dificultats i contradiccions, els alts i baixos i les seves crisis. Construeix i dóna un especial protagonisme en la relació entre en Leo, l’historiador d’art i Bill, un artista al que comença admirant i que es converteix en el seu millor amic, però també les relacions amb les respectives parelles. Té un paper fonamental el món de l’art actual, però també la paternitat i la pèrdua dels éssers estimats. Totes elles temàtiques tractades d’una manera exigent pel lector, amb una trama ben desenvolupada i amb personatges molt ben definits, dinàmics i plens de febleses, als quals acabes apreciant i sentint com pròpies cadascuna de les seves vivències, especialment aquelles més colpidores. És una lectura estimulant intel·lectualment, complexa en algun moment, però també carregada de satisfaccions, capaç de tornar al lector part de l’esforç amb plaents moments, de vegades amb dosis de sensualitat, a voltes als inferns interiors als quals la vida ens pot abocar. El primer capítol em sembla el més rodó, del millor que he llegit darrerament, potser alguna de les trames posteriors, amb assassinats pel mig, desvirtuen el ric món interior que s’ha anat construint en la primera, i també la segona part. És especialment interessant la construcció dels espais intel·lectuals i artístics dels personatges, que els condicionen i els defineixin, de manera molt clara quan l’autora inventa una trajectòria artística, obres d’art incloses – totes elles ben definides i explicades- i una evolució coherent amb la psicologia de l’artista, , o estudis acadèmics o artístics que descriuen els personatges. Una veu pròpia i carregada de força la d’una autora que m’havia passat desapercebuda tot i (o precisament per?) la gran admiració que tinc per Paul Auster, el seu marit al qual està dedicada aquesta novel·la.

Quina història la de Charlie Citrine i el gran poeta Von Humbdolt a El legado de Humbdolt! Una obra enorme, plena de talent, d’enginy, de diàlegs carregats de sarcasme sobre el món literari i dels negocis, de les relacions mestre-alumne, de descripció d’un món només preocupat per les aparences i afany pels diners, amb una potència literària que et deixa baldat quan acabes les més de sis-centes pàgines d’un dels llibres més recomanats de Bellow. Com a seguidor de Roth s’entén l’admiració d’aquest per Bellow, tot i tenir estils tan diferents, Roth té personatges complexes, obscurs on sovint no saps on comença i acaba ficció i realitat; Bellow en canvi omple la novel·la de protagonistes entranyables i carismàtics, que necessiten explicar-se contínuament amb monòlegs que et fan entendre’ls, patir els seus sofriments, i gaudir quan les coses semblen que els aniran bé, tot i que sempre es torcin en el darrer moment. Si bé en els dos primers llibres de la llista és impossible no encomanar-se o identificar-se amb algunes de les reflexions o situacions, en aquest el gaudir és purament literari. Com no contagiar-se del clima que crea l’autor, del sarcasme a que convida en cadascuna de les situacions que pateix Charlie fins rebre el regal de Humboldt en les darreres pàgines del llibre? Excel·lent llibre.

Amor y Basura  de Klima també és una molt bona novel·la, potser hauria guanyat més lluny en el temps de la lectura de Kundera amb la que té uns quants paral·lelismes més enllà de que són dos autors txecs, i és aquesta probablement la raó per la qual empal·lideix davant de la primera, ja que de manera indefectible he establert comparacions constants amb aquesta per la similitud d’algunes de les situacions. Amor y Basura és la història de l’escriptor represaliat i reconvertit en escombriaire que impregna la seva rutina de reflexions lúcides sobre la vida, les relacions sentimentals, la literatura i la seva importància en la construcció col·lectiva d’una societat en una situació política impossible.

He llegit dos llibres de Patrick Modiano aquest any, En el cafè de la joventut perduda i Dora Bruder. El segon és el que m’ha agradat més dels dos, comparteixen la capacitat de concentrar en moltes poques pàgines una emotivitat i la construcció d’un espai (sentimental i físic) com pocs poden fer amb tan poc. El París de l’autor, i el París de Dora durant l’ocupació nazi són un personatge més de la història, ens envolta, ens acompanya i és part cabdal de la reconstrucció dels darrers passos de la Dora. Modiano escriu sobre els carrers on va viure, les decisions que va prendre i per la maquinària totalitària que els asfixiava. Totes dues són excel·lents lectures, però la història de Dora Bruder, com la de tants jueus que van patir anys infames emociona i et fa patir de principi a fí, tot i saber el seu destí des de bon principi. M’he proposat llegir més Modiano durant 2018.

La uruguaya és una lectura fluïda, que amb l’aparença de lleugeresa i simplicitat per les peripècies d’aquest argentí entrat en la quarantena en plena crisi matrimonial immers en un viatge d’un dia a Uruguay per retrobar-se amb la protagonista del títol destil·la temes de més profunditat, com l’indefectible pas del temps, els somnis trencats i la diferència entre la vida somiada i la real. El patetisme del personatge enganxa, la ironia que utilitza l’autor i les situacions que viu et traslladen a la llatinoamerica més divertida, canalla i també perillosa.

El dia de la independència és la continuació de El cronista d’esports. És el recorregut vital del Frank Bascompte, carismàtic personatge creat per Ford, que ara reconvertit en venedor immobiliari transita pels EUA dels anys 90s, amb les seves particulars crisis sentimentals i reflexions sobre la vida adulta i la dificultat de relacionar-nos amb la resta. Del mateix autor he llegit Dones amb homes, tres relats dels quals el primer, que du el títol del llibre és molt recomanable.

Canciones de amor a quemarropa que té un bon plantejament, interessants personatges, bones històries al voltant de les relacions d’un grup d’amics d’un poblet de Wisconsin...i que probablement decep en part per no acabar de saber conduir tot plegat a una millor resolució de la novel·la. Construeix unes bones bases, però el conjunt potser no està a l’alçada de l’espai entreteixit durant les primeres pàgines. Ara bé, aquest fet no treu mèrit a una història que et trasllada a un entorn rural, carregat de la nostàlgia i de la descripció de les bondats de la vida rural, però també de la soledat que acompanya a tots els personatges al llarg de les seves histories que s’entrecreuen, de vegades de manera amable, d’altres com a cops en l’estómac.

Patria de Fernando Aramburu és un dels llibres més venuts a Espanya i el País Basc. Per a qualsevol interessat en el conflicte basc, en les ferides i cicatrius a causa de ETA que es van crear en la societat i les persones que els hi va tocar viure en primera persona un atemptat o el clima que s’hi podia viure, és un llibre imprescindible. No és un assaig sobre el conflicte, l’autor no amaga que pren posició a favor d’una opció. L'autor ens presenta uns personatges- que de vegades actuen com a una certa representació d’un clixé i en d’altres amb molta més personalitat- però que aconsegueixen transportar-nos al país basc de no fa gaires anys. És literatura perfectament travada, un mecanisme que funciona capítol a capítol i que et porta a voler saber més, a continuar pàgina rere pàgina fins acabar-lo. Un bon llibre que explica una historia que mereixia ser escoltada.

Finalment he posat en el darrer La broma infinita de David Foster Wallace, i es que no sabria si dir que és el desè llibre que m’ha agradat més o no, hi ha dies que he odiat el llibre, i moments que m’han encantat. L’acabes i tornes al principi. Confusa, estranya, complexa i disgressora novel·la. A estones addictiva i en d’altres (massa sovint) eterna. 1.092 pàgines després i més de 100 pàgines de notes un cop acabes un llibre que desconcerta i interessa a parts iguals. És impossible no entreveure en algun personatge les ombres de la vida i la mort de DFW. Irregular en les trames que no acaben de confluir enlloc, i en canvi amb algunes de les que voldries saber més i et sents decebut quan acabes. Brillantment escrita, però no serà de les millors novel·les que he llegit, ara bé  puc assegurar que no m’ha deixat indiferentment. He trobat a faltar més de l’humor intel·ligent que abunda en d’altres llibres de l’autor, i si bé he acabat cansat d’alguns personatges, altres com Gately funcionen meravellosament. Les primeres 60 i les darreres 200 pàgines, sense cap dubte, el millor.



Dels altres llibres que he llegit destacaria el penúltim Roth que em falta abans d’acabar tots els seus llibres, Cuando ella era buena, primerenca novel·la que ja apunta alguna de les característiques de l’autor però que està lluny dels seus millors llibres. També m’ha agradat Ali Eskandarian amb Sexo, exilio y rock and roll amb una historia sobre el protagonista real que explica la seva sorprenent trajectòria de músic de r’n’r, i  perfectament resumida en el títol del llibre. Una historia trista, doncs, va acabar abruptament per la mort del mateix autor assassinat a Brooklyn l’any 2013. Fes-te gran de Ben Brooks no m’ha generat l’entusiasme que ha despertat entre el col·lectiu millenial, la nova veu de la literatura anglesa m’ha semblat artificiosa a estones, avorrida a d’altres, irònica sempre però amb personatges massa plans i superficials amb els quals no he pogut ni fer una connexió sobre com es senten, ni com pensen, ni tampoc m’han semblat que incorpori una historia prou desenvolupada com perquè mantingui prou interès. M’ha semblat molt lluny d’algunes de les obres mestres i debuts amb els que s’ha comparat sincerament. Finalment he gaudit molt de l’autobiografia de Robbie Robertson, principal lletrista i guitarra de The Band, el contrapunt de la biografia de Levon Helm que vaig llegir l’any passat, amb moments excel·lents, especialment en la construcció de l’espectacle que va ser The Last Waltz i les gires que van des del seu debut amb Dylan, tan criticada en el seu moment, fins a l’èxit espectacular pocs anys més tard. Els llibres com cada any t’acompanyen, de vegades et poden arribar a influenciar, però segur que m’han fet pensar o simplement m’han entretingut durant moltes hores, és divertit fer balanç cada any i recordar quins d’ells viatjaven amb mi a Singapur, la India, Polònia o Colòmbia, o simplement em feien companyia a casa. En tot cas, estranyes connexions cadascun d’ells amb llocs i moments del 2017.

24 d’octubre de 2017

Interdisciplinarietat i cooperació

És poc habitual que en un artista sigui reconeguda la seva vàlua en diverses disciplines i, conseqüentment, l’èxit de vegades assolit en un àmbit no garanteix en cap cas resultats similars en d’altres. En David Lynch director sempre destacarà per sobre el pintor, l’escriptor Paul Auster serà més recordat pels seus llibres que les seves incursions en el cinema, són nombrosos els artistes del cinema que han emprès carrera musical, des de la Juliette Lewis a Kevin Costner passant per Woody Allen per dir-ne alguns casos, que mostren les dificultats d’aquest pas. Fins i tot un compositor amb tant talent com Bob Dylan no ha passat de discret pintor o director de cinema, essent generososQuelcom similar passa en moltes empreses, excel·leixen en un determinat sector, però en les estratègies de diversificació per introduir-se en nous sectors sovint fracassen, o companyies que destaquen en determinats factors de competitivitat, són incapaços d’afegir-ne de nous a mesura que el mercat els ho demana. L’especialització i l’estratègia de nínxol, és a dir, concentrar-te en allò que saps i els negocis que domines, dóna habitualment millors resultats.

És en aquest context, que també entre art i empresa trobaríem paral·lelismes per aconseguir més èxit. De la mateixa manera que existeixen casos d’artistes que han cercat en la cooperació amb d’altres la interdisciplinarietat que no sempre poden assolir satisfactòriament individualment, trobaríem empreses que per introduir-se en nous sectors, mercats o per desenvolupar un nou negoci col·laboren amb empreses que ja hi són presents o amb les que es complementen. El cinema no seria el mateix sense la col·laboració de Dalí amb Buñuel, no hauríem gaudit de les il·lustracions de Picasso als poemes d’Apollinaire, o més recentment de l’original transferència de la literatura a l’art com es van donar recíprocament Sophie Calle i Paul Auster. Considerar seriosament quins poden ser els nostres potencials aliats o quines estratègies cross-sectorials podem seguir són una obligació en un context ple d’oportunitats i d’exigències per innovar en les nostres propostes de valor.

Article Empresarial Girona n•43. Octubre-Desembre 2017

8 de juliol de 2017

El futur dels clústers?

En el recent acte institucional per commemorar els 25 anys de política de clústers, una important representació del món empresarial, acadèmic i polític del nostre país van reivindicar una política pública pionera a Europa. 

Es ben conegut que Catalunya va ser dels primers llocs al món on a partir dels estudis realitzats pel professor Michael Porter és van impulsar clústers com a eina de millora de la competitivitat territorial. Els que portem uns quants anys participant en els clústers hem viscut molts dels canvis en els models i eines de suport, però també el creixement exponencial que han tingut al món. Avui la majoria de països avançats tenen polítiques sòlides, estables i amb pressupost associat de clústers, i més important, la política d’innovació i industrial gira en gran part al voltant dels clústers. En el procés de globalització del fenomen clúster Catalunya hi ha estat present. Són molts els consultors, clústers managers o responsables de polítiques públiques que expliquen casos d’èxit en els principals fòrums internacionals. 

Passats vint-i-cinc anys cal preguntar-se quin serà el paper dels clústers a futur i com s’adapta el nostre model a un entorn canviant. En la meva perspectiva crec que viurem un procés de consolidació del clúster, però on el dinamisme, flexibilitat i capacitat d’innovació dels clústers haurà d’acompanyar-se d’una aposta encara més decidida de les administracions, ja que en gran part la representació sectorial del país recaurà en els clústers. També viurem una globalització que ajudarà a teixir més aliances amb d’altres clústers al món i amb noves cadenes de valor cross-sectorials. Finalment caldrà una cartera de serveis amb més ambició que el suport a la innovació o la internacionalització, caldrà afegir com s’acompanya en els canvis relacionats amb nous marcs com la industria 4.0. o l’economia circular que estan transformant els models de negoci. I si bé no tinc cap mena de dubte que els clústers que no emprenguin canvis no tindran futur, caldrà demanar també, noves polítiques a l’estil de les que proposa la professora Mariana Mazzucato, amb una administració disposada a ser, també, més innovadora i emprenedora.

Article Revista Empresarial Girona nº42. Juliol-Setembre. 2017

21 de maig de 2017

De què parlem quan parlem d’innovació?

Manllevem el títol del llibre de contes de Raymond Carver, substituïm amor per innovació i podrem reflexionar com feia l’autor sobre com molt sovint la manera d’entendre quelcom tan complex és diferent en cada persona. Carver ens detallava en disset contes magistrals diverses visions sobre l’amor, explicitant que no hi ha una sola forma correcta d’estimar, ni de comprendre una paraula amb un significat tan ampli com inabastable. Amb la innovació en menor mesura succeeix alguna cosa similar, cada organització o expert té una recepta substancialment diferent per innovar. Dues reflexions m’han fet pensar en alguns paral·lelismes amb els contes de Carver

Primer, un estudi de McKinsey en el qual el 84% dels directius manifesten que la innovació és crítica pel seu model de negoci, però que només un 6% estan contents amb els resultats. Què entén cadascun d’ells per innovar en el seu negoci? I què n’esperaven com a resultats? Com gestionen aquest procés per causar tanta insatisfacció? Probablement donem a la paraula innovació molta importància com a mantra de les organitzacions per sobreviure -com ho fem també amb l’amor les persones-però dediquem poc temps en enfocar bé els esforços i recursos, en definitiva, en la seva gestió. 

En segon lloc un article a Forbes sobre com crear una cultura innovadora més enllà dels post-its i les sales plenes de Canvas a les parets, i com aquests elements superficialsque en el millor dels casos són una eina, en el pitjor simple impostura, de vegades substitueixen les veritables palanques de l’organització innovadora: l’alineament estratègic, les inversions en nous i transformadors projectes i els incentius als treballadors pel seu rendiment relacionat amb innovarTot plegat, m’ha fet pensar que alguns viuen en el seu particular miratge del que consideren que és la innovació o l’amorsuperficial o profund, d’alt impacte o moda passatgera.


Article Revista Empresarial Girona nº41. Abril-Juny. 2017

9 de març de 2017

Diversitat i innovació

Tant acadèmics que estudien el fenomen de la innovació com influents responsables de companyies innovadores, com és el cas de Tom i David Kelley d’IDEO, han defensat la bondat de la diversitat en les companyies per promoure la creativitat. De fet, com molt bé expliquen, contractar el nou personal afavorint una certa diversitat (de cultures, de gènere, d’edats, de trajectòries professionals per esmentar les més evidents) és també una manera de canviar i adaptar la cultura empresarial. Sense cap dubte tots coneixem els exemples de composicions ben variades entre els participants en sessions de creativitat com una manera clàssica de fomentar diversos punts de vista sobre un mateix problema que enriquiran el resultat final.

Aquest foment de la diversitat a l’empresa em porta a pensar sobre com fomentem aquest important actiu en les nostres trajectòries educatives, especialment universitàries. Recordo que fa dos anys en un curs a l’Innovation Lab de Harvard ens explicaven els equips que es configuraven per fer una activitat transversal entre facultats, fomentant equips d’economistes, enginyers o metges treballant junts en un projecte d’emprenedoria durant uns mesos. Seria possible fomentar assignatures molt transversals, que traspassessin facultats en les nostres universitats?


Existeixen competències que són desitjables en tot tipus de professionals del futur, com és el cas de les tecnològiques, o assignatures com l’emprenedoria que haurien de ser presents en tot tipus d’estudis. De la mateixa manera, perquè no fomentar que els nostres alumnes de carreres tècniques o d’empresa disposin d’una mínima formació humanística, artística i ètica a càrrec dels nostres millors professors de lletres, o jurídica i política a càrrec de la Facultat de Dret?  Una universitat petita com la de Girona, però també molt diversa en facultats, permetria innovacions organitzatives, en plans d’estudi i en equips d’alt impacte entre facultats, que cerquin aquesta diversitat i que de ben segur ens portarien a alumnes més ben formats i preparats per a un futur professional complex i incert. I potser el més important, ajudaria a formar els ciutadans d’una manera més oberta, holística i multidisciplinar.



Article Revista Empresarial Girona nº40. Gener-Març. 2017

1 de gener de 2017

10 lectures del 2016

1. Pureza. Jonathan Franzen. Ediciones Salamandra (2015)
2. Moby Dick. Herman Melville. Ediciones Valdemar (2011, edició original 1851)
3. Limónov. Emmanuel Carrère. Editorial Anagrama (2015, edició original 2011)
4. Alguien voló sobre el nido del cuco. Ken Kesey. Editorial Anagrama (1987, edició original 1962)
5. El cronista d’esports. Richard Ford. Editorial Columna (2015, edició original 1987)
6. Mi vida como hombre. Philip Roth. Editorial De bolsillo (2012, edició original 1974)
7. Morir a la primavera. Ralf Rothmann. L’altra editorial (2016, edició original 2015)
8. Ponche de ácido lisérgico. Tom Wolfe. Anagrama (1997, edició original 1968)
9. Manual per a dones de fer feines. Lucia Berlin. L’altra editorial (2016, edicions originals 1977-1999)
10. Autobiografia. Bertrand Russell. Editorial Edhasa (1990, edició original 1967)

10 de novembre de 2016

El fracàs de la Innovació

Són molts els exemples de nous productes que no tenen l’acceptació prevista, alguns es tradueixen en greus pèrdues de diners, reputació i clients a les seves empreses. Recentment un estudi recopilava els casos més espectaculars d’innovacions fallides, tant per les forassenyades expectatives inicials com per l’impacte generat.

Potser un dels més coneguts sigui el de New Coke de l’any 1985,  una reformulació amb un gust més dolç per assemblar-se a la beguda de Pepsi que els hi guanyava terreny. Les nombroses queixes de clients que exigien un retorn a la Coca Cola clàssica i la caiguda de vendes va portar a una rectificació de la companyia. Moltes empreses guanyadores han patit fracassos, des del reproductor de Mp3 de Microsoft del 2006 que havia de ser l’alternativa de l’iPod, al telèfon de Facebook del 2013 o el d’Amazon del 2014. En d’altres casos els resultats no acompanyen previsions exagerades, com les ulleres de Google del 2014 o diversos models de vehicle elèctric que els darrers anys es presenten com l’enèsima consolidació d’un canvi rupturista en l’automoció, i que amb l’excepció de Tesla, no aconsegueixen ser una alternativa al vehicle de combustió.
Ara bé, no descartéssim que un fracàs d’avui pugui ser la plataforma per a una futura innovació exitosa amb models millorats i major acceptació social gràcies a tot allò après del que no ha funcionat. Millor fracassar innovant que simplement deixar que un negoci s’esllangueixi  per la falta d’idees, o com deia David Kelley, un dels més reconeguts innovadors: fracassa ràpidament per arribar abans a l’èxit.
Article Revista Empresarial Girona nº39. Octubre-Desembre 2016

13 de juliol de 2016

Seül, la ciutat on la innovació no dorm

Article Empresarial Girona. Número 38. Juliol-Setembre 2016



En plena crisi del sistema polític espanyol –amb repetició d’eleccions incloses- he tingut l’oportunitat de visitar Corea del Sud. La impressió ha estat dual. Per una banda admiració per un país que ha aconseguit en una sola generació passar de la pobresa i una economia basada en l’agricultura a convertir-se en un dels països més rics. Bloomberg en un article recent la considerava l’economia més innovadora del món per sobre d’Alemanya o Japó. El paper dels “chaebols”, les grans corporacions multinacionals, que configuren un autèntic pilar de l’economia amb Samsung , Hyunday i LG entre d’altres, expliquen aquest canvi a passos accelerats junt amb la decidida inversió des de les polítiques públiques en R+D.


Ara bé aquests mateixos grans conglomerats empresarials generen un cert dubte sobre la pressió que poden exercir en la resta del sistema, molt especialment les pimes i els emprenedors. Com a reacció, en els darrers anys s’han intensificat notablement els programes públics de suport a clústers, a les petites empreses i també accions més tímides per afavorir als emprenedors en un entorn on el talent, els diners i les oportunitats semblen molt més fàcils de localitzar-se en els “chaebols”.


A Corea es percep un dinamisme, una voluntat de tenir una presència global, i una aposta del govern per a la innovació que genera una preocupació sobre el camí que segueix la UE. Quin és el futur que espera a una política europea endormiscada i burocratitzada, a uns pressupostos migrats en l’impuls de la competitivitat arrel de la crisi dels darrers anys, i especialment a una manca de voluntat política col·lectiva per posar la indústria, l’economia productiva i la innovació com a prioritat pel desenvolupament?

27 d’abril de 2016

Empreses emergents, sectors en caiguda


Article Empresarial Girona. Número 37. Abril-Juny 2016

IKEA va canviar els paradigmes del sector del moble, Ryanair el transport aeri, Amazon la distribució i el comerç, Nespresso el consum del cafè, i podríem seguir amb més exemples en un llarg etcètera. Són els casos que ja fa uns quants anys van representar l’emergència de nous líders, avui models de negoci consolidats i que han modificat per sempre determinats sectors i les bases de la seva competitivitat. Èxits empresarials que van portar moltes altres empreses acomodades en un conjunt de regles que es donaven per sobreenteses a la seva caiguda. En els darrers anys nous actors -en una dinàmica que no té aturador- estan canviant altres sectors madurs, que es consideraven immunes a la innovació, protegits gràcies a determinades barreres d’entrada a priori inalterables, a regulacions favorables o a una posició dominant deguda a avantatges competitius consolidats.

Algú té algun dubte que el sector de l’automoció tindrà nous protagonistes si emergeixen els cotxes sense conductor? Què succeirà amb les empreses elèctriques si Tesla ens allibera de la factura de la llum amb la seva nova bateria domèstica amb energies renovables? Realment trobarem a faltar les oficines dels bancs si empreses com Google aprofiten tot el potencial del big data i la gestió de la informació dels internautes per oferir serveis bancaris personalitzats a les nostres necessitats? Estem segurs que les barreres legislatives espanyoles podran aturar a mig termini fenòmens com Uber que està revolucionant el sector del taxi a tot el món? Apareixen models de negoci innovadors que estan transformant a passos accelerats tots els sectors. Només cal pensar en quins encara no han canviat prou en els darrers deu anys per identificar les properes víctimes de la dinàmica innovadora en la que vivim immersos. 

22 d’abril de 2016

10 lectures dels darrers 10 anys...

Aprofitant l’arribada de Sant Jordi he volgut fer la llista dels 10 llibres que més m’han agradat dels que he llegit en els darrers 10 anys. Així dit podria semblar complicat: realment te’n recordes de quan has llegit cada llibre? Tinc el costum en els darrers temps de posar el mes i l’any que he llegit el llibre i de vegades el lloc si és singular o especial, també qui me l’ha regalat si és el cas. A més de fa pocs anys tinc un ex Libris sensacional...de manera que és fàcil identificar els meus llibres. Establir un ordre no és tan complicat com semblaria perquè he anat fent una llista de 10 lectures cada any entre aquells que m’han agradat especialment, de manera que gran part de la feina ja està feta! Si teniu curiositat o esteu pensant en quin llibre llegir podeu trobar aquí els 10 dels darrers anys: 2015, 2014, 2013, 2012, 2011, 2010, 2009, 2008, 2007 i 2006. Probablement és un exercici repetitiu, però també et permet veure a quins autors i estils has invertit el teu temps, o si més no, amb els que has gaudit més. Ara bé, una llista no és més que un ordre en un moment concret. O es que realment estem segurs que si féssim la mateixa llista d’aquí un temps no canviaria la perspectiva de les nostres preferències? Qui sap,... en tot cas aquí va:
  1. La carretera. Cormac McCarthy. Mondadori (2009. Edició original 2006)
  2. Pastoral Americana. Philip Roth. La Magrana (2010, edició original 1997)
  3. Llibertat. Jonathan Franzen.  (2011). Columna edicions.
  4. El desierto de los Tártaros. Dino Buzzati. Gadir (2005. Edició original 1940)
  5. Patrimonio. Una historia verdadera. Philip Roth. Seix Barral (2008. Edició original 1991).
  6. Vida y Destino. Vasili Grossman. Galaxia Gutenberg (2007. Edició original 1959)
  7. Leviatan. Paul Auster. El balancí (2000. Edició original 1992)
  8. Momentos estelares de la humanidad. Stefan Zweig. El acantilado (2002. Edició original 1927)
  9. Todo lo que hay. James Salter. Ediciones Salamandra (2014. Edició original 2013)
  10. Vicio Propio. Thomas Pynchon. Tusquets Editores (2011, edició original 2009)